El dissabte 29 de setembre em vaig alçar amb
un pressentiment, ja sabeu, un d’eixos dies que quan obris els ulls penses:
“Avui serà un gran dia”. El meu calendari reflectia un gran cercle de color
roig i al seu interior tres paraules: PAU AL PALAU. Efectivament, havia arribat
el dia. Hui, per primera vegada en 24 anys, la música en valencià tornaria a un
escenari prohibit per uns governants de torn amb l’únic objectiu d’intentar
silenciar un moviment cultural i musical que amb els anys ha esdevingut
imparable.
Ja unes hores abans del concert es podia pressentir que aquella nit seria màgica i inoblidable. La gent anava arribant a poc a poc i solament calia mirar la cara dels assistents per saber que tothom pensava igual: hui era la nostra nit. I així va ser com, de sobte, s’obriren les portes i un darrere l’altre anàrem passant i seient a les nostres butaques. Abans d’arribar al meu lloc, però, em vaig trobar amb un conegut que em va dir: “Hui és la primera vegada que vinc al Palau de la Música per a escoltar música en valencià; mai no he pogut vindre a gaudir d’aquest espai”. Aquelles paraules van ressonar en la meua ment, no hi havia cap dubte que el miler de persones que omplíem aquell espai érem unes privilegiades i que, possiblement, aquella nit passaria a la història de la nostra música.
I quan ja no hi cabia ni una agulla més va
començar l’espectacle. El Palau va trontollar amb l’aparició del nostre
benvolgut Pau, acompanyat per la seua banda habitual i l’Orquestra Simfònica
del Coral Romput. La vetlada va començar amb les paraules d’una convidada de
luxe, Amàlia Garrigós, una de les veus més dolces i boniques que he tingut la
sort d’escoltar. A més d’Amàlia, les veus de Miquel Gil, Núria Cadenes, Feliu
Ventura, Vicent Partal, Cesk Freixas i Rodonors Invictes acompanyaren Pau en la
seua nit. Tots ells van retre homenatge a un dels grans poetes que ha parit
aquesta terra, Vicent Andrés Estellés. Els seus versos ressonaren per parets
encara desconegudes per a ells i acompanyaren de forma extraordinària les
cançons que, a poc a poc, s’anaven interpretant amb delicadesa.
La nit ens va deixar un recull de les
millors cançons del cantautor valencià que, amb molta cura, les va elegir entre
totes les cançons dels seus tres treballs discogràfics. Tot i això, el major
pes va recaure sobre les cançons del seu darrer treball “Una amable, una
trista, una petita pàtria”, una petita delicadesa (mai millor dit) que si no
heu escoltat us encoratge a fer-ho el més aviat possible perquè de segur que no
se’n penedireu.
Les cançons foren interpretades en format
reduït (baix, bateria, guitarra i violí), amb l’orquestra o amb l’essència pura
dels cantautors (veu i guitarra). No hi va haver ni un segon de descans i
durant dues hores, que dins del Palau van parèixer 5 minuts, vam poder escoltar
totes aquelles cançons que Pau ha anat escrivint al llarg de la seua
trajectòria i que reflecteixen a la perfecció la nostra realitat social. Al
final de l’ “última” cançó el palau va esclatar i tot els assistents ens alçàrem
dels seients per aplaudir i felicitar Pau i els seus acompanyants, en especial
a Laura Navarro qui va fer uns arranjaments meravellosos per a l’orquestra.
Tanmateix, per finalitzar com tocava
aquell concert, el cantautor valencià encara ens tenia preparades dues
sorpreses més: de primer, la cançó “Al vent” de Raimon la qual ens va convidar
a cantar amb ell i, finalment, la interpretació de la muixeranga per part de
l’orquestra. Entre cançó i cançó, Pau Alabajos encara va tindre temps per demanar
al públic que es quedara de peu per a fer una foto que passarà a la història i
que duia per etiqueta #elpalauesnostre.
A més, per a tots aquells que us vau
quedar amb ganes de vindre, no us preocupeu ja que al llarg del 2013 veurà la
llum un CD+DVD del concert per tal que tots ens tornem a transportar a aquella
meravellosa nit que, sens dubte, ja forma part de la història de la música en
la nostra llengua. Per acabar, us deixe amb un xicotet tast del que fou aquella
nit; un dels textos recitats pel cantautor i que la gent encara conserva a la
contraportada del seu fullet informatiu.
“De vegades, es produeixen revolucions
invisibles, batalles sordes i quotidianes que no arriben als mitjans de
comunicació, que són condemnades irremissiblement al silenci. Hi ha conflictes
llunyans a prop de casa nostra, que mai no estan d’actualitat, que no mereixen
ni una trista nota al peu en els diaris. Però existeixen també persones
anònimes que es deixen la pell, que renuncien als discursos teòrics i prenen la
determinació, conscient i sincera, de canviar el món que els envolta, ara i
ací, posant les mans en farina, aferrant-se a l’esperança amb totes les seues
forces. Són els protagonistes d’una rebel·lió discreta, que caminen de
puntetes, però dibuixen una profunda petjada en la terra. Estem parlant
d’individus convencionals que no tenen por d’agafar les regnes, que cada volta
que reben una punyada saben sobreposar-se i continuen avançant, amb la mirada
fixa en l’horitzó, sense perdre mai de vista la utopia. Són els instigadors d’una
revolta tàcita, infatigables defensors de les causes nobles, aquelles que
s’escriuen amb minúscula i lletra menuda. No, no se senten excepcionals ni es
consideren millors que altres. No busquen l’admiració ni tampoc la lloança de
ningú, perquè, senzillament, la seua recompensa és anar-se’n a dormir cada nit
amb la consciència tranquil·la. Són subversius, irreverents i contumaços.
Practiquen diàriament la solidaritat i no necessiten viatjar milers de
quilòmetres per plantar cara a les injustícies. Es mullen, prenen partit,
mostren les dents, trauen les urpes.”
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada