Benvinguts al llarg viatge!

Hola de nou a tothom. Hui us vull parlar del gran concert dels Txarango al qual vaig tindre l’oportunitat d’assistir dissabte passat a la sala El loco de València. Minuts abans de començar el concert vaig coincidir amb el grup a la porta de la sala. El seu cantant, Alguer, va compartir amb mi l’emoció del grup i la satisfacció que tenien per poder tocar al País Valencià; era la seua primera incursió fora del Principat i la veritat és que les sensacions no podien ser millors.

Mentrestant, a dins tot estava enllestit per a l’espectacle. Una gran cara de clown donava la benvinguda als assistents mentre els Dj’s Escala i Corda amenitzaven la vetllada amb grans temes del reggae. Els Aspencat sonaven a la sala quan els llums es van apagar i el soroll del tren es va fer patent a les nostres oïdes. “Pròxima estació: utopia” repetia la veu que sortia de dintre dels vagons. Unes 400 persones esperaven amb impaciència el moment exacte; el “Llarg Viatge” estava a punt de començar. I així fou com en uns segons van eixir els components del grup a l’escenari i a poc a poc anaren sumant els seus instruments. “Amagada primavera”, “Vola” i, com no, “Benvinguts” foren les primeres cançons que sonaren.

Durant el concert poguérem escoltar totes les peces del seu disc Benvinguts al llarg viatge i de la maqueta. Vull destacar el tema “Un pam de nas”, la versió de comiat de la cançó que dóna títol al disc, que va ser potencialment aclamada pel públic, i l’últim bis “La dansa del vestit” amb tot el grup al capdavant de l’escenari i el públic entregat al 100%. A més, els Txarango ens deixaren algunes versions i dues noves cançons que segueixen a la perfecció l’estil del seu treball i que espere poder tornar a gaudir d’elles ben prompte.

El concert va durar més d’una hora i mitja i la posada en escena del grup va ser immillorable, feia temps que no veia a ningú gaudir tant damunt d’un escenari i, és clar, aquella energia es va contagiar al públic ràpidament. Les cançons més lentes deixaven pas a noves versions molt rítmiques que feien ballar i riure a tots els assistents.

Com a anècdota de la nit us voldria destacar el llançament d’una samarreta amb les paraules “Hola Àlex” al baixista del grup. Com acabaria la història d’amor? Això és una cosa que mai podrem saber però de segur que la creadora de la samarreta se’n duria una abraçada i una bona foto amb el baixista.

Finalment, el grup muntà una paradeta amb merchandising on vaig tindre la sort de poder adquirir aquest disc fantàstic i una dedicatòria molt especial del seu cantant. Però la festa no va acabar ací ja que els Dj’s amenitzaren la nit fins a les 3 de la matinada amb una selecció molt bona de clàssics de l’ska i temes més moderns de la música en català.

En definitiva, una nit immillorable per a poder gaudir dels Txarango que, sense cap mena de dubte, són el grup revelació d’aquest 2012. Si encara no heu escoltat res d’aquest grup, en aquest enllaç podeu descarregar els seus discs de forma totalment gratuïta. A més, en aquest segon enllaç (apartat PODCAST, programa 25) podeu escoltar una entrevista que vaig tindre el plaer de fer-los al programa Llengua Viva fa uns mesos.

Així que no deixeu córrer més el vostre temps i entreu al meravellós univers de pallassos, equilibristes, malabaristes i arlequins del gran circ dels Txarango. De segur que no us en penedireu!

Una nit al Palau...

El dissabte 29 de setembre em vaig alçar amb un pressentiment, ja sabeu, un d’eixos dies que quan obris els ulls penses: “Avui serà un gran dia”. El meu calendari reflectia un gran cercle de color roig i al seu interior tres paraules: PAU AL PALAU. Efectivament, havia arribat el dia. Hui, per primera vegada en 24 anys, la música en valencià tornaria a un escenari prohibit per uns governants de torn amb l’únic objectiu d’intentar silenciar un moviment cultural i musical que amb els anys ha esdevingut imparable.

Ja unes hores abans del concert es podia pressentir que aquella nit seria màgica i inoblidable. La gent anava arribant a poc a poc i solament calia mirar la cara dels assistents per saber que tothom pensava igual: hui era la nostra nit. I així va ser com, de sobte, s’obriren les portes i un darrere l’altre anàrem passant i seient a les nostres butaques. Abans d’arribar al meu lloc, però, em vaig trobar amb un conegut que em va dir: “Hui és la primera vegada que vinc al Palau de la Música per a escoltar música en valencià; mai no he pogut vindre a gaudir d’aquest espai”. Aquelles paraules van ressonar en la meua ment, no hi havia cap dubte que el miler de persones que omplíem aquell espai érem unes privilegiades i que, possiblement, aquella nit passaria a la història de la nostra música.

I quan ja no hi cabia ni una agulla més va començar l’espectacle. El Palau va trontollar amb l’aparició del nostre benvolgut Pau, acompanyat per la seua banda habitual i l’Orquestra Simfònica del Coral Romput. La vetlada va començar amb les paraules d’una convidada de luxe, Amàlia Garrigós, una de les veus més dolces i boniques que he tingut la sort d’escoltar. A més d’Amàlia, les veus de Miquel Gil, Núria Cadenes, Feliu Ventura, Vicent Partal, Cesk Freixas i Rodonors Invictes acompanyaren Pau en la seua nit. Tots ells van retre homenatge a un dels grans poetes que ha parit aquesta terra, Vicent Andrés Estellés. Els seus versos ressonaren per parets encara desconegudes per a ells i acompanyaren de forma extraordinària les cançons que, a poc a poc, s’anaven interpretant amb delicadesa.

La nit ens va deixar un recull de les millors cançons del cantautor valencià que, amb molta cura, les va elegir entre totes les cançons dels seus tres treballs discogràfics. Tot i això, el major pes va recaure sobre les cançons del seu darrer treball “Una amable, una trista, una petita pàtria”, una petita delicadesa (mai millor dit) que si no heu escoltat us encoratge a fer-ho el més aviat possible perquè de segur que no se’n penedireu.

Les cançons foren interpretades en format reduït (baix, bateria, guitarra i violí), amb l’orquestra o amb l’essència pura dels cantautors (veu i guitarra). No hi va haver ni un segon de descans i durant dues hores, que dins del Palau van parèixer 5 minuts, vam poder escoltar totes aquelles cançons que Pau ha anat escrivint al llarg de la seua trajectòria i que reflecteixen a la perfecció la nostra realitat social. Al final de l’ “última” cançó el palau va esclatar i tot els assistents ens alçàrem dels seients per aplaudir i felicitar Pau i els seus acompanyants, en especial a Laura Navarro qui va fer uns arranjaments meravellosos per a l’orquestra.

Tanmateix, per finalitzar com tocava aquell concert, el cantautor valencià encara ens tenia preparades dues sorpreses més: de primer, la cançó “Al vent” de Raimon la qual ens va convidar a cantar amb ell i, finalment, la interpretació de la muixeranga per part de l’orquestra. Entre cançó i cançó, Pau Alabajos encara va tindre temps per demanar al públic que es quedara de peu per a fer una foto que passarà a la història i que duia per etiqueta #elpalauesnostre.

A més, per a tots aquells que us vau quedar amb ganes de vindre, no us preocupeu ja que al llarg del 2013 veurà la llum un CD+DVD del concert per tal que tots ens tornem a transportar a aquella meravellosa nit que, sens dubte, ja forma part de la història de la música en la nostra llengua. Per acabar, us deixe amb un xicotet tast del que fou aquella nit; un dels textos recitats pel cantautor i que la gent encara conserva a la contraportada del seu fullet informatiu.

“De vegades, es produeixen revolucions invisibles, batalles sordes i quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació, que són condemnades irremissiblement al silenci. Hi ha conflictes llunyans a prop de casa nostra, que mai no estan d’actualitat, que no mereixen ni una trista nota al peu en els diaris. Però existeixen també persones anònimes que es deixen la pell, que renuncien als discursos teòrics i prenen la determinació, conscient i sincera, de canviar el món que els envolta, ara i ací, posant les mans en farina, aferrant-se a l’esperança amb totes les seues forces. Són els protagonistes d’una rebel·lió discreta, que caminen de puntetes, però dibuixen una profunda petjada en la terra. Estem parlant d’individus convencionals que no tenen por d’agafar les regnes, que cada volta que reben una punyada saben sobreposar-se i continuen avançant, amb la mirada fixa en l’horitzó, sense perdre mai de vista la utopia. Són els instigadors d’una revolta tàcita, infatigables defensors de les causes nobles, aquelles que s’escriuen amb minúscula i lletra menuda. No, no se senten excepcionals ni es consideren millors que altres. No busquen l’admiració ni tampoc la lloança de ningú, perquè, senzillament, la seua recompensa és anar-se’n a dormir cada nit amb la consciència tranquil·la. Són subversius, irreverents i contumaços. Practiquen diàriament la solidaritat i no necessiten viatjar milers de quilòmetres per plantar cara a les injustícies. Es mullen, prenen partit, mostren les dents, trauen les urpes.”

Pau Alabajos. Una amable, una trista, una petita pàtria.